Entrevista amb Arnau Anoro i Oriol Cardona (MODULA)

MODULA

Dissenyadors: Arnau Anoro i Oriol Cardona

Què és el que més us ha motivat del projecte?

Van venir a fer-nos xerrades, vam haver de ficar-nos en el món dels refugiats i estudiar-ho i va ser com uau! Hi ha problema bèstia i s’ha de solucionar. La meva motivació era aprofitar al màxim i utilitzar molt de material perquè així s’acabés més ràpid.

Quin és el propòsit del teu disseny? A qui va dirigit el teu projecte? (comercialització, sensibilització, ús dels propis refugiats)

Quan ens van plantejar el projecte la idea era que ho feien els refugiats, el que guanyen és per desconnectar del camp, però els diners els guanyen les ONGs. A mi no m’interessava gens això. Llavors, nosaltres el producte que vam fer no val res, sinó que és més d’impacte perquè la gent sàpiga el que està passant. No vull res econòmic en aquest projecte. Alguna cosa social i sensibilització pura i dura.

Quins resultats esperes d’aquest projecte, a nivell econòmic i social?

A nivell econòmic realment no ho vaig pensar massa, perquè pensa que són armilles que estan tirades allà i valor econòmic jo crec que no en tenen. Llavors el que jo feia era pensar molt més en l’aspecte social, en ajudar els refugiats, que d’alguna manera, el projecte s’havia de fer com si ells tinguessin un taller i poguessin desconnectar una mica del camp de refugiats. Per això havia de ser una cosa fàcil de fabricar perquè ells ho poguessin fer.

Però a nivell econòmic esperaves que es vengués?

Sí, que es vengués però no a un preu molt elevat, o sigui no li puc posar un preu a una armilla d’un refugiat. El meu projecte d’alguna manera no era exactament el que demanaven, perquè ells volien alguna cosa que es pogués vendre i a nosaltres ens feia ràbia perquè ho fan els refugiats, els diners els guanyen ells. En cap moment et deien que s’ho quedaven els refugiats i no ens agradava, si ens ho haguessin dit llavors la haguéssim buscat alguna cosa que es pogués vendre bé. Per això vam buscar molt és l’impacte que no els beneficis econòmics.

¿Como diseñador, crees que tienes algún tipo de responsabilidad social?

Hombre sí, yo realmente siempre pienso en que el diseño juega mucho con la sociedad, y lo de los chalecos era para ayudar a los refugiados, pero además también ayudar a la sociedad griega para sacar el máximo de chalecos y que no se vea tanto destrozo por ahí.

Com va ser la primera fase del procés? Com s’havia de pensar en què volíeu convertir les armilles?

El projecte que ens va proposar hi havia la problemàtica d’acumulació d’armilles i que s’havien de fer servir per crear un producte. Llavors nosaltres vam proposar d’una manera que al fer la producció s’aprofités l’armilla sencera per així desfer-se’n més ràpid.

Quina ha estat la teva voluntat a l'hora de pensar el disseny: prioritzar la màxima reutilització possible de les armilles o exclusivament l’estètica del disseny? Per què?

El nostre objectiu era reutilitzar-ho tot. Buscàvem fer alguna cosa que fos divertida i que donés més joc. I sí que al final sortien coses que estaven “guapes” però les formes, al ser dos mòduls, era sempre per al mateix lloc, no teníem molts varietat. El disseny era més de jugar que no de l’estètica.

Al realitzar el teu disseny què ha tingut més preferència: la funcionalitat o l’estètica? I per què?

Ni la funcionalitat ni l’estètica perquè el que vaig tenir més pensat era treure totes les armilles possibles amb el mínim de temps. També pensar en què els que havien de fer el projecte eren els refugiats i facilitar la feina al màxim.

Quin és el missatge que pretén transmetre?

El missatge era treure la major quantitat d’armilles en el menor temps possible. Llavors, fer servir molt material per tal d’aconseguir-ho.

Quina importància té l’impacte ecològic en el vostre projecte?

La prioritat en tot moment va ser disminuir el nombre d’armilles acumulades amb rapidesa i facilitat (tècniques senzilles i poc ús de maquinària).

¿En qué te inspiraste al diseñar el proyecto? 

A partir de la idea que ya hemos explicado un par de veces, pues pensando posibles diseños que lo cumplieran nos topamos con el diseño de un de un mobiliario que es como si fuera hierba pero a lo grande, entonces, el juego es que tú te tiras en eso y como que se adapta a ti. Como puf, pero que todos son como espaguetis que van para arriba entonces que se adapta al cuerpo, te tiras en la hierba y como que te quedas pillado y aprovechando la mitad del chaleco de un lado y del otro, y lo de detrás hacerlo como un cuadrado, entonces generábamos unos espacios. Después nos dimos cuenta de que habíamos hecho dos módulos y no nos podíamos basar en que solo existiera eso, porque hay miles de cosas que se pueden hacer con los módulos, entonces empezamos a jugar y a probar cosas, y empezaron a surgir mil tonterías.

Quina creieu que és la finalitat del projecte?

Tu tenies dos mòduls i tenies diferents formes d’unir-les i podies crear com un Lego, des de mobiliari a mil tonteries. Al final tenies unes petites opcions sobre el que es podia fer i també uns estàndards per poder utilitzar el que nosaltres havíem fet. L’únic que passa és que era molt gran, llavors pel fet de fer-ho i transportar-ho era complicat.

¿Tienes alguna conexión personal con algún refugiado? Si es así, ¿cómo te ha influido en este trabajo?

 No.

¿Crees que el haber conocido la situación habrías cambiado el proyecto?
Cuando nos propusieron el proyecto, al principio no teníamos ni idea de nada, era como ¿qué haremos con armillas? Luego hubo bastantes charlas de ONGs que nos contaban un poco la vida de los refugiados allí. Entonces fue cuando ya veías más lo que pasaba y sabías más por dónde tenías que ir y la problemática que había. Entonces, aquí ya fue cuando empecé a pensar en que tenía que aprovechar el máximo material y sacar todos los chalecos de ahí. Luego que de alguna manera el proyecto está hecho para que lo hagan los propios refugiados en un taller, para de esta manera pues ya que están allí, puedan distraerse un poco y no pensar tanto en estar en un campo de refugiados.