Entrevista amb Alex Gerlach i Gerard Salat (One by one)

ONE BY ONE

Dissenyadors: Alex Gerlach i Gerard Salat

Què és el que més us ha motivat del projecte?

G: Aprovar bàsicament. Ens ho van plantejar com un projecte voluntari, però l’havíem de fer, i teníem dues setmanes per fer-lo.

Com va sorgir la idea del disseny?

A: El disseny va sorgir a partir del ‘briefing’ que ens van donar des de l'organització del concurs, amb unes pautes a seguir molt concretes. Havia de ser un producte per a poder-se a vendre aquí, amb material d'allà (armilles salvavides), per a recaptar diners per a destinar a les persones refugiades. Bàsicament vaig centrar-me en la idea de generar un producte que fos fàcil d'introduir a la nostra societat, en concret dirigit a un ‘target’ determinat: persones desplaçant-se d'un lloc a un altre. Això em va suggerir fer un complement per portar coses, un accessori que és molt comú entre nosaltres.

Quines eren les motivacions i expectatives?

A: La motivació, a part del fet de concursar per una bona causa, era la de realitzar un disseny que es pogués confeccionar amb una sola armilla, i que en sortís un producte atractiu. Un producte que mantingués el simbolisme i l'essència de la causa, ja que la reivindicació era una peça clau.

Quins resultats esperes d’aquest projecte, a nivell econòmic i social?

G: A nivell econòmic doncs que els refugiats puguin tenir benefici per poder millorar les seves condicions, el seu camp i millorar-lo, i a nivell social doncs conscienciar una mica la gent. Al veure que algú porta una motxilla, en aquest cas de com d’una armilla pel mig de Barcelona i que es demanin “què és això?” i potser preguntin i s’interessin pel projecte.

A nivell econòmic, pel que tinc entès jo, a través d’Open Arms —que era qui duia el projecte—, els refugiats en aquest cas fabriquen el producte que va guanyar, i un cop el tenen fabricat, el comercialitzen i part del benefici anirà als refugiats i a poder millorar les seves condicions de vida.

¿Cómo diseñador, crees que tienes algún tipo de responsabilidad social? ¿Pensabas en las consecuencias?

G: Bueno en este caso sí, en otros no pero en este sí. Si estoy haciendo una silla para casa de alguien pues no la tengo. En este proyecto es completamente muy social porque tienes que dar una imagen del problema que hay a la sociedad a través de un objeto.

Com va ser la primera fase del procés? Com s’havia de pensar en què volíeu convertir les armilles?

G: Vam pensar que fos una cosa útil. Se’ns va inculcar molt el pensament aquest de què s’havia de buidar allò perquè hi havia moltes coses, aleshores vaig pensar en una cosa gran i útil.

Quina ha estat la teva voluntat a l’hora de pensar el disseny: prioritzar la màxima reutilització possible de les armilles o exclusivament l’estètica del disseny? Per què?

G: Penso que vam tenir en compte les dos coses. O sigui, lògicament, per una part aprofitar el material ja que la idea era buidar les platges d’allà d’armilles; i, per l’altra part, el disseny que ha d’explicar el problema que hi ha darrera, en aquest cas el dels refugiats. Podem dir que 50 a 50.

Has prioritzat el disseny o la reutilització (aspecte ecològic)?

A: He prioritzat la reutilització, ja que he intentat fer un projecte de produir d'un objecte (armilla) a un altre (la motxilla), deixant de residus una mínima part (menys d'un 10% d'una armilla) per a crear un objecte nou i reivindicatiu.

Al realitzar el vostre projecte, que ha tingut més preferència: la funcionalitat o l’estètica? I per què?

G: Les dues coses. L’estètica per una part, perquè allò s’havia de veure que venia d’una armilla; i, l’altra la funcionalitat, perquè no farem res si no té cap ús.

Quin és el propòsit del teu disseny? A qui va dirigit el teu projecte? (comercialització, sensibilització, ús dels propis refugiats)

G: El producte s’ha de vendre, no està pensat per ells. El propòsit és que ho faci servir la gent d’aquí, de grans ciutats, gent urbanita. Darrere té una sensibilització, al final la motxilla té un mínim d’aspecte d’armilla, i la gent si ho pregunta doncs s’explica. Crida l’atenció i pot crear una mica el boca a boca.

A qui va dirigit?

A: Va dirigit a una part de la població sensible amb aquest fenomen (refugiats), de perfils jove i mitjana edat, urbanita. Persones que porten a sobre elements que tenen segons sentits com en aquest cas, una reivindicació.

Quin és el missatge que pretén transmetre?

G: Doncs bàsicament conscienciar a la gent. Suposo que el missatge és bàsicament que vegin algú amb una motxilla que té pinta d’armilla o a través d’això que vegi algú amb la motxilla i se’n vulgui informar. L’objectiu és el boca a boca però també es podrien fer campanyes de marketing.

Quina importància té l’impacte ecològic en el teu projecte?

G: Penso que tampoc s’havia de tenir gaire en compte, perquè imagina’t d’una armilla en fem un producte només, ho aprofites tot, però si d’una armilla pots fer vuit productes doncs pots vendre més productes i tenir més guanys per aquelles persones.

En què us heu inspirat per dissenyar els prototips?

G: En una Motxilla. Per mida d’armilla i mida de la motxilla podia aprofitar el material, perquè la idea era buidar les platja d’armilles, i vam dir, si fem una cosa petita, no acabarem mai, en canvi, una motxilla ocupa més, buida més i és una cosa útil que pot tenir sortida.

Quina creus que és la finalitat del projecte?

G: Conscienciar a la gent de la problemàtica que hi ha a la illa grega dels refugiats.

¿Tienes alguna conexión personal con algún refugiado? Si es así, ¿cómo te ha influido en este trabajo?

G: No, para nada, lo único que sabía era lo de la tele y ya está.

Y si hubieses conocido esta situación, ¿habrías cambiado el proyecto?

G: Bueno, puede ser, conocería más el problema, porque lo único que sabíamos nosotros era lo que nos decían allá, vinieron a hacer unas charlas y ya está. Supongo que sí, que habría conocido más el problema y me hubiese implicado más o hubiese pensado una cosa con más salida o más útil para lo que fuese.